dilluns, 26 d’abril de 2010

Cartes a Lluís Mirabent

Estimat Lluís:
No vaig tenir temps d'acomiadar-me de tu. Ni jo, ni ningú. Ni tan sols el teu company de cordada, que estava tan a prop teu. Vas marxar de sobte, sense cap avís, d'una manera tràgica però heroica. Els que moriu d'aquesta manera us conserveu sempre joves -al menys en el cor i el pensament dels que us enyorem. Ens consta de fer-nos a la idea de que ja no et veurem esquiar més, ni de que ja no podrem acudir a tu a demanar-te cap consell, ni de que mai més ens ensenyaràs com fer el gir d'esquí en el moment adequat. Mai he estat un alumne avantatjat, sinó més aviat mediocre, de la teva passió alpinística. Mai he tingut, tampoc, la teva monolítica dedicació a la muntanya. Però aixó no ha impedit de que fossim amics -una amistat muntanyenca, que vol dir que uneix més del que sembla; que compromet més que cap contracte ni cap promesa. Compartir el fred, la por, l'alçada, la indecisió, però també l'alegria, el romanticisme i la glòria de la muntanya és un lligam indisol·luble. Ara que has marxat, me n'adono. I em fa mal.
A la teva casa de Sesue em vas cuinar, un dia que em trobava malament, un menu lleuger, una infusió i em vas enviar a dormir d'hora. L'endemà, com sempre al teu costat, havíem de fer muntanya -pujar l'Aneto en esquís. I vam pujar. Ho vaig aconseguir gràcies al teu companyersime. Aquell cap de setmana vaig quedar en deute amb tu. Un deute que mai més he pogut pagar-te, perquè el destí no m'ho ha permés i perquè al teu costat (ara ho se) no es contreien mai deutes: tot hi era de franc.
No em vaig poder acomiadar de tu. Ningú. Tenim la esperança de ressuscitar-te una mica cada vegada que pugem dalt d'un 3000; o cada cop que sentim l'aire gelat de l'hivern a la cara; o cada vegada que baixem esquiant rere de les teves ja invisibles traces. Segur que seguiràs amb nosaltres.
Jo et prometo que estaràs amb mi.

Jaume Asensio


Hola Lluís:
La teva mort m'ha colpejat molt: sempre s'ofega el que sap nedar, encara que no hauria de ser així, doncs he vist tantes bestieses a la muntanya... però què hi farem.
Les muntanyes, els colors, les flaires, tot ha canviat una mica, tot te un record de tu. És veritat que tot s'oblida amb el temps, però el fet d'anar a la natura fa -i farà- que qualsevol detall ens faci recordar-te, Lluís.
Des d'aquestes línies vull retre't un homenatge com a persona i com a muntanyenc.
Una abrasada ben forta.
I un record pels que has deixat aquí -sobre tot per a tu, Anna.
Un company i amic

Josep Asensio


Carta oberta a en Lluís i l’Anna, a en Xavier, i a la resta d’amics i família amb qui compartim la muntanya

Tot just fa dues setmanes que ens has deixat, Lluís, i encara no accepto la duresa d’aquesta trista noticia, que, casualitats de la vida, em comunicava en Jaume, informat per la nostra amiga de la muntanya Lola, mentre precisament jo era a la muntanya, preparant una activitat de muntanya. Més coincidències, impossible.

Fa dies que vull escriure quelcom sobre en Lluís i l’Anna. Se que ho tinc pendent. En Jaume m’anima, més aviat m’empeny, a fer-ho. La experiència em diu que el fet d’explicar anècdotes, i sobre tot d’expressar sentiments, ens ajuda a superar els tràngols i ens revifa records que teníem amagats o que no valoràvem prou –per la seva mateixa quotidianitat- en tota la seva extensió i profunditat.

Avui seré jo qui s’estengui en la escriptura. Alguns soleu renegar, en broma, de les excessives ressenyes d’en Jaume, però hi ha molt a dir en aquesta crucial ressenya que tinc entre mans i que és una part molt important de la meva vida –una part molt més important del que m’imaginava.

Quan fa poc temps va morir el meu germà Ramon, el fet de poder escriure i llegir quelcom sobre ell em va ajudar molt, i també em va demostrar el difícil que és confessar-se els sentiments i rescatar els records, inclús per a aquells que, com jo, estem avesats a parlar en públic o a escriure sobre qüestions de ciència. Però, ai amics... els sentiments són els sentiments, i encara que costi, no ens ha de fer por expressar-los... sinó tot el contrari.

La meva vida, de la qual n’estic molt orgullós, i de la qual a tots als qui va dirigit aquest escrit en formeu, en certa manera, part, gira al voltant de quatre grans eixos, alguns d’ells afortunadament interconectats: la família, la muntanya, els amics i la meva professió. Malauradament dos d’aquets pilars –el dels amics i el de la muntanya- han quedat molt tocats. Però me’n sortiré, de ben segur que ho faré, encara que se que mai més res tornarà a ser igual.

A ningú se li escapa que, per a mi, parlar de muntanya i d’amics, es, a més d’altres persones molt estimades, parlar d’en Lluís i l’Anna. Abans que res vull comentar-vos que a casa mai han estat en Lluís o l’Anna sinó en Lluís i l’Anna, un binomi indissoluble, quasi be un sol nom, un únic sentiment. Després, amb els anys va arribar en Xavier, el qual s’incorporà, sense cap inconvenient, a aquesta unitat. I confessar-vos, també, que a pesar de tot –de tot el que ha passat- sempre seguiran sent en Lluís i l’Anna.

Molts de vosaltres no sabeu que vaig conèixer abans a en Lluís i l’Anna que a la meva estimada Susu, i per tant, també, molt abans que al meu bon amic Jaume i a tots els que han seguit... Vaig conèixer en Lluís i l’Anna “de Sitges”, (igual que per als meus fills la meva neboda Anna era, quan hi vivia, l’Anna “de Londres”) gràcies a l’Eduard Font, un gracienc esdevingut de Sitges per gràcia (valgui la redundància) de la seva dona Rosa Junyent, aquesta sí, una STV (sitgetana de tota la vida...) a qui li dec l’honor d’haver sortit a l’Eco de Sitges, diari de premsa local que es feu ressò de la nostra ascensió conjunta, en aquella època, al Mont Blanc.
Amb en Lluís, l’Anna, l’Eduard, la Rosa, l’Enric Font-germà de l’Eduard, l’Anna Maria (la dona de l’Enric), un amic de la meva germana Mercè anomenat Uztail i algú més que no recordo, varem anar a esquiar a Les Arcs pel Cap d’any de 1982. Ja que us explico part de la meva vida permeteu-me que tingui un emotiu record per aquella gran persona que fou l’Enric Font, a qui malauradament vaig tractar molt poc, ja que va morir prematurament a la primavera d’aquell 1982, al Manaslú, amb en Pere Aymerich, mentre preparaven la primera expedició catalana a l’Everest de la qual aquest diumenge n’hem celebrat els 25 anys. Malgrat el poc temps compartit, tant amb ell com amb la seva dona Anna Maria, el gran caràcter humà i muntanyenc de l’Enric em va marcar molt fortament. Diumenge passat m’emocionava al llegir a La Vanguardia com en Conrad Blanch reconeixia la contribució d’aquests dos muntanyencs, que en el seu moment no fou valorada, com a graó fonamental per a l’èxit de la expedició del 1985. Tal vegada m’equivoco, però aquesta és la meva impressió....

Ja res va ser igual després d’aquell Cap d’any. Jo vaig acabar la carrera, vaig haver de fer el servei militar, el meu pare va morir l’octubre del 1983, i la meva vida es va anar lligant, més aviat relligant, d’una manera natural i espontània a la muntanya, i per tant a en Lluís i l’Anna.
Varem començar a sortir junts a la muntanya (ells dos començaven a fer-ho, podriem dir que ens vem iniciar conjuntament, com qui diu; jo ja hi anava amb d’altres companys diferents i ells anaven fent els seus inicis) i el 1984 em retrobava amb els tres mils a la Pica d’Estats i ens embrancàvem a recórrer un tros de l’Alta Ruta Pirenaica, des de Salardú fins a Andorra, encara que jo, per culpa dels meus pecats (baixar amb els peus junts la tartera del Sotllo!!!) vaig abandonar a la Vallferrera amb el turmell desllorigat. Seguiren d’altres activitats de muntanya i d’esquí, com la que pel Cap d’any de 1985 ens portà a fer una memorable esquiada a Tignes, al retorn de la qual varem patir les conseqüències de la super nevada de gener al sud d’Europa: recordeu, Lluís i Anna, la tornada amb el Seat Ronda de l’Eduard a través de mitja França nevada?...

Els lligams es van anar fent cada vegada més forts, i l’activitat augmentà d’intensitat: un munt de tres mils, l’esquí de muntanya, el primer quatre mil als Écrins... I tot i que l’Anna estava il·lusionada en que jo m’unís encara més a ells comprometent-me amb una amiga (crec recordar que es deia Mercè) que compartia habitació amb mi al seu pis del carrer Eliseu Meifren, mai, dissortada o sortosament –pel que succeiria després- coincidírem al mateix temps....

Eren els anys del Seat 131 carbassa d’en Lluís i l’Anna, més tard un Opel Kadet, i del meu Renault supercinco GTS que varem estrenar anant als Écrins.....

I deia, uns rengles més amunt, “pel que succeiria després”, perquè el desembre de 1985 –molt aviat farà 25 anys- i després de tornar d’una sortida a la Tossa Plana de Lles (quan enlloc de l’actual refugi encara hi havia tan sols una cabana forestal), vaig començar a sortir amb la Susu, a qui en aquells temps l’únic que la unia amb la muntanya era tenir família a “Grenoble”, als Alps... encara que al cap de poc la ciutat de Grenoble es convertiria en el poble “Grenade sur Garone”, uns 1000 quilòmetres més al sud, circumstància que em va permetre copsar –ultra les mil i una virtuts de la Susu, que fan que seguim junts, compartint amor, il·lusions i projectes- que això de la muntanya i de la orientació no va gaire amb ella.

Fruit de la frenètica activitat muntanyenca d’aquells temps amb en Lluís i l’Anna, va ser que el primer record meu que tenen molts dels amics de la Susu fora de sopars als quals acudia acabat d’arribar de la muntanya, ben dutxat, tot just fet el canvi de roba de rigor. Al voltant de les 22.30 / 23.00, en aquells sopars, servidor, indefectiblement, es clapava. Quina diferència amb ara, en que l’edat fa cada cop més difícil que m’adormi... O més aviat que, degut a les roncades que diuen que faig, dormin els qui m’envolten...

Estareu pensant, QQDrulus lectors que m’heu aguantat fins aquí: que té a veure tot això amb nosaltres?. Doncs si que hi te a veure, i molt més del que us penseu, ja que al febrer de l’any 1986, mentre esperava la Susu que sortís d’uns cursos de català que feia a les Javieranas, em presentés al marit d’una companya seva que també era muntanyenc (aquesta noia es deia llavors Angelina i ara es diu Àngela). Quan ens va presentar, la Susu em va comentar que aquell noi, en Jaume, l’any anterior havia fet un intent al Cervino amb el seu germà, fet que em va fer pensar: caram quin nivell!!!. Després del fiasco de Grenoble/Granade-sur-Garone, i amb la mà esquerra que sempre m’ha caracteritzat, vaig descobrir, previ interrogatori alpinístic, que el tal Cervino era realment el Mont Blanc, cim que amb els companys de Sitges teníem previst fer aquell mateix any. Aquest objectiu o fita comuna va fer que comencés a desenvolupar activitat amb un nou company de muntanya, en Jaume Asensio, i amb el seu benvolgut germà Josep, que llavors no arribava als quaranta “tacos” i gaudia de tots els pels (visibles) negres!!!. Després d’una memorable sortida hivernal al Pedraforca, per la Canal del Verdet, amb els dos germans, de la qual aviat farà 25 anys –ja en tindreu noticies d’aquesta efemèride; de tot fa ja vint-i-cinc anys, quines coses- vaig començar a freqüentar la muntanya amb ells, tot combinant aquestes sortides amb les dels meus amics de Sitges. Gràcies a això, també en Jaume i en Josep van saber de l’amistat de’n Lluís i l’Anna, que va ser el revulsiu perquè en Jaume s’iniciés de manera seriosa a l’esquí de pista, i sobre tot, al de travessa, en un procés d’aprenentatge en el que, tant ell com jo mateix, encara estem immersos –i que al pas que anem, no culminarem fins d’aquí a vint anys....

D’aquells temps data l’inici de l’idili musical amb Mark Knopfler, gràcies a “Local Hero”, una entranyable cinta de casset que em van regalar en Lluís i l’Anna i que tenia un dibuix a la seva caràtula lila, detall de la “Factoria de manualitats diverses d’Anna Coll”. En aquells temps, també, baixàvem esquiant amb els peus junts, cantant la cançó “Laura”, d’en Lluís Llach, apurant fins a les 16:45 de la tarda, quan ja tancaven les pistes. Fins i tot menjàvem dalt del telecadira... Qui ho anava a dir que en la última actuació de musica que vaig sentir al meu germà Ramon, va interpretar precisament el tema “Local Hero”..., i que en Mark Knopfler ha esdevingut un company, assidu, jo diria que sempre present, en les sortides que faig amb en Jaume.

Els anys van anar passant. Va caure el Montblanc; va caure el Grand Paradiso amb esquís. Junt amb en Jaume i en Josep (i la Imma Sànchez –un nou fitxatge) varem anar fent sortides en les quals també hi coincidien, de tant en tant, en Lluís i l’Anna. Es va crear el “Centre Excursionista de Sitges”, centre del qual tinc l’honor de ser probablement l’únic soci que no ha trepitjat mai la seva seu social –el que no vol dir que no n’estigui molt orgullós, i més ara, de ser-ne membre, i d’haver col·laborat, d’alguna forma, a la seva fundació– i va començar l’activitat formativa d’un gran estol de joves deixebles d’en Lluís i l’Anna, alguns d’ells ja pares en l’actualitat: els germans Roca, en Cisco Freixa, l’Anna Baqués i molts més que la meva feble memòria no em permet recordar. En aquells temps, tot i que intentava seguir la formidable empenta d’en Lluís i l’Anna, el fet de casar-me i de no compartir l’afició a la muntanya amb la meva estimada Susu, va fer que m’anés separant gradualment de les activitats de més alt nivell. Aquesta separació física no fou, tanmateix, ni molt menys, definitiva, ja que per gaudir de l’amistat no només cal el contacte físic, sinó senzillament haver compartit coses, i sobre tot, seguir estimant-se.

En aquella època, ja feliçment casat amb la Susu –recordo com ballaven en Lluís i l’Anna el dia del nostre casament -vaig tenir la meva primera experiència en aspectes pràctics de puericultura (només tenia coneixements teòrics de la carrera), quan, crec recordar que era l’estiu de 1994, tot gaudint d’una setmana al bell i encisador paratge de Sesué que tant s’estimen en Lluís i l’Anna, vaig haver de tenir cura d’en Xavier, el fill de la parella –que llavors tenia tres o quatre anys- durant tot un dia, visita inclosa a tots els gronxadors i parcs infantils de la comarca, i sobre tot amb la memorable anècdota d’haver-li posat els calçotets del revés.... Qui m’ho anava a dir que s’apropava la meva hora de cuidar criatures (després de cinc anys de casats tothom dubtava de la nostra salut reproductiva.....). També recordo aquelles sortides en les que per anar al Pirineu, quedàvem a Monistrol –un punt intermedi entre Horta i Sitges - amb en Lluis i l’Anna, i fins el darrer moment, és a dir quan arribaven, no sabia amb qui dels dos aniria a fer l’activitat muntanyenca del dia, ja que en Xavier patia totes les “itis” típiques de la infància i ells es rifaven qui dels dos es quedava amb el nen per a tenir-ne cura.

Els naixements d’en Martí i en Gerard va coincidir amb un augment de les meves obligacions viatgeres per motius laborals i científics, la qual cosa va fer que anés abandonant –d’una manera temporal, encara que alguns ho dubtaven i inclús parlaven de mi en passat en els seus escrits- la meva activitat muntanyenca, sense que això representés perdre l’amistat d’en Lluís i l’Anna, amb en Xavier, o de l’amic Jaume, qui llavors ja em començava a parlar d’un nou grup d’amics anomenats QQDrulus....

Com sigui que “la cabra tira al monte”, a mesura que en Martí i en Gerard es van anar fent grans, vaig retornar progressivament a l’esquí i a la muntanya, tot i que llavors, després del llarg parèntesi d’inactivitat, el meu nivell no podia abastar ni de ben lluny el d’en Lluís i l’Anna. Ara bé, ells, amb la generositat i bonhomia (i “bondonia”, suposo que s’hauria de dir així) que sempre els ha caracteritzat, ens van acollir varies vegades a Sesué, on els nens es van iniciar en l’esquí, jo m’hi vaig retrobar, i varem aconseguir fites històriques, com que la meva Susu arribés, caminant, des del Pla d’Estany fins a la Renclusa!!!! Parlant de fites històriques i de rècords, la paciència de la Susu no tenia límits, i “a pruebas me remito”, amb el rècord mundial de set vomitades entre els dos germans Torra en un sol viatge a Sesué.

Amb el temps en Martí i en Gerard es van convertir en proveïdors oficials de dibuixos per a l’apartament de “El Pradillo”, de Sesué, i admiradors del bestiar ramader d’aquest bell indret, i jo vaig poder treure profit dels meus antics coneixements sobre parcs infantils de la Vall de Benasque. Combinant també sortides d’esquí amb en Jaume i les seves adolescents filles Maria i Helena, em vaig anar introduint, poc a poc, en aquest difícil món de l’adolescència, amb les seves tribus urbanes, tecnologia audiovisual i retribucions pecuniàries (vulgo, setmanades). Que lluny ho veia llavors, insensat de mi!!!!

Un cop “normalitzada” la meva activitat d’esquiador de pista, i a mesura que en Martí i en Gerard es feien grans i es deixaven enganyar en alguna activitat de muntanya dels QQDrulus, vaig passar, també, a “normalitzar” la meva activitat alpinística, tot i que mai arribaria, ni arribaré, al nivell dels meus amics de Sitges. En el vessant QQDrulero, aquesta es manté en un discret terme mig. Del nivell literari ni parlar-ne, estant a la vora d’en Jaume. En l’únic que excel·leixo és en els coneixements de traumatologia del tendrum d’Aquil·les i en les capacitats de generació de sons nocturns per les vies aèries superiors (vulgarment, roncades)....

Un punt culminant d’aquest retrobament va ser el retorn a l’esquí de travessa fa tres anys, temporada en la qual vaig poder fer de nou el cim de El Gallinero, a Cerler, amb en Lluís, qui com sempre, amatent als companys i amb la seva gran vocació pedagògica i d’amic, va estar en tot moment al meu costat –un cop més, gràcies Lluís: en el temps que vaig emprar per a fer el cim, tu l’haguessis pujat i baixat dues vegades!!! Però el més important va ser que Sir John Henry Tower tornava a ser al peu del canó.

Tot i que durant anys hem viscut separats de les activitats alpinístiques d’en Lluís i l’Anna, hem seguint prodigant les visites a Sesué, i sobre tot, hem mantingut una relació de vells amics: trucades, dinars esporàdics, llargues converses. Sempre hem sabut que a Sitges teníem una part molt important de la nostra vida. Els lligams havien arribat a ser tan forts i sòlids que, tot i no veure’ns freqüentment, l’amistat era definitivament per sempre.

En Lluís i l’Anna també ens han obert el seu món i han compartit amb nosaltres altres entranyables amistats com en Llorenç, la Silvia i la Bàrbara; en Francesc Carulla i l’Assumpta; les germanes Ruaix; sense oblidar el germà de l’Anna, en Jaume, i la seva esposa, les seves nebodes i cunyada; i com no, en Joan, en Sebas i en Jordi, amb molts dels quals em compartit molt agradables estones a Sesué.

La casualitat ha fet que el traspàs d’en Lluís coincidís amb la nostra petita aventura a “la Porta del Cel”, on molts dels seus escenaris m’evocaven constantment en Lluís i l’Anna: el Pic i refugi de Certescan, la Pica d’Estats, els refugis de Baborte i la Vall Ferrera, i allà a la llunyania, l’Aneto i la seva gelera, l’últim que vas veure, Lluís, i probablement un dels racons del nostre Pirineu que més vas estimar, i que a partir d’ara sempre anirà lligat amb tu.

Com va dir en Joan Tutusaus en les seves encertades paraules al funeral: “Ningú mor mentre hi hagi algú que el recordi” i a tu, Lluís, som molts els que et recordarem.

Per a molts de nosaltres, Lluís, tu estàs amb nosaltres, d’una manera diferent, però amb nosaltres, junt amb la neu, els cims, l’Anna, en Xavier i un llarg etcètera de moments, aventures i enyorances, i t’asseguro –us asseguro- que sempre et tindrem present en els nostres records.

Ens queda el trist consol de pensar que vas morir fent el que més t’agradava i, com va dir un dels teus companys de feina, la última imatge que et va quedar a la retina van ser les muntanyes que tant estimaves.

Per cert, m’ha costat, però seguiré dient-li “si carinyo” a la meva estimada Susu. I no perquè no li tingui carinyo, ni molt menys, si no pel que tu, l’Anna i la Susu sabeu.......

Benvolgudes amigues i amics, ja sabeu més quelcom de mi i del motiu d’aquesta tristor. Perdoneu que m’hagi estès, però us he parlat de més de la meitat de la meva vida, i sobre tot, us he parlat de les coses més importants de la meva vida, de la majoria de les quals n’estic molt orgullós. Amigues i amics, vosaltres en una o altra mesura, en formeu part.

Benvolgut Jaume, tenies raó: escriure aquests pensaments m’ha ajudat...., i moltes gràcies per haver revisat l’estil i la ortografia d’aquest text!!!

I a d’altres companyes i companys: ja sabeu quelcom més del que ens uneix.

Tal com vaig dir quan va morir el meu germà Ramon, “gaudiu d’aquells que ens envolten, tenim molts Local Heroes al costat i no els valorem en la seva mesura perquè pensem que tenir-los a prop és el més habitual i quotidià”. Que enganyats que estem i com trobem a faltar als Local Heroes quan ja no estan entre nosaltres.

Salutacions a tots.

Us estimo –estimem- Lluís, Anna i Xavier.

Joan-Enric Torra (+Assumpta Llibre, Martí Torra & Gerard Torra)



Pensar en algú que ja no hi és, és retrobar moments compartits. Aquells instants en què, a soles o en grup, vas barrejar somriures i objectius. El desencís, però, apareix quan el nombre de moments és tal que ennuvola el pensament. Alguna cosa així passa a partir de la teva marxa, Lluís. Sense adonar-me’n, espero en va aquella trucada o aquell correu en què, sota l'excusa de tramitar altes o llicències, o de comentar qüestions federatives, servia per actualitzar el catàleg mutu de realitzacions, sempre més modest per part meva, o per posar en comú ambicions futures.

Em vaig calçar els primers esquís per indicació teva. Vaig començar a fixar-me en altres cims perquè tu me’ls vas mostrar. Em vaig animar a apuntar-me a competicions, i a patir amb dorsals al pit, perquè tu m’ho vas suggerir. I com jo, tants altres. Per a tots, a més d’amic, vas ser un mestre. Autodidacta, mai et va costar difondre aquest amor per les muntanyes, la natura, l’esport, que et feia sentir viu. Amb els anys, vam compartir nits i dies, sol i tempestes, viatges i repòs, festes i rutines... I de cop, tot això s'ha acabat.

Aquest adéu sobtat, sense comiat, ens ha traslladat al present tot de petits moments que ens han construït. Com no recordar l'orgull amb què ens menjàrem un meló al cim del primer tres mil que s'apuntà la Marta després de la seva lesió al genoll? Com no pensar en el suport que ens vas oferir durant tota la recuperació? Com oblidar la confiança amb què em demanares acompanyar-te en la teva primera duatló, les suors compartides a les Cuites al Sol? Qui pot obviar l'hospitalitat i l'ambient del “refugi” de Sesué, els alers cap els menys preparats a cada excursió, els minuts que, tot i una edat que sumava -el món al revés-, et menjaves cada any el cronòmetre, i que et sorprenien i t’omplien de sa orgull, o les inacabables llistes de cims, presents, passats i futurs?

D'això amic, ens queda el record, la lliçó i l'experiència. Maleïm el destí que ens col·loca proves com aquesta, que ens pren el referent com una penyora, on sembla demanar-nos si hem aprés la lliçó. I la qüestió no és si sabrem aprofitar el què hem aprés de tu, sinò el que ens ha quedat per aprendre.

Joan Tutusaus


Recordant un amic
Una persona com en Lluís no es pot substituir. Des que vaig saber la noticia, i malauradament viure d'aprop aquest desgraciat accident, no m'ho puc treure del cap. No paro de pensar en els bons moments que hem passat junts, en com hem superat les dificultats, a la muntanya, i l'ajuda que sempre he tingut, per part seva, per a fer moltes, moltes coses.
No és casualitat que tants sitgetans estem mig instal·lats a la vall de Benasc, i érem i hi som, perquè en Lluís estava allà.
El passat dissabte dia 21 d'agost, un dia després de l'accident, em mirava les muntanyes i tenia la sensació de que havien canviat de color, estaven tranquil·les, el cel era ben Blau, era com la calma després de la tempesta. No vaig poder suportar mirar més vegades la serra de Chia, el Posets, Cerler i les Maladetes, i recordar tot el que havíem fet junts. Vaig anar cap a Sitges per tractar de tranquil·litzar-me una mica, perquè aquella sensació tan estranya era molt difícil de suportar.
No paro depensar en la última excursió que vem fer plegats. Va ser a l'Aneto, com cada any, però aquest any en Lluís volia anar a peu en comptes de pujar en esquís. Em va dir que volia anar amb la gent del Centre que pujaria caminant. Jo li vaig contestar que preferia anar amb esquís, perquè aquest any havia fet molt poc esquí de muntanya. No em va posar cap problema, sempre trobava sol·lucions per tot, i em va donar la freqüència de la ràdio, per poder-me comunicar. Com que era com el nostre pare, constantment li comunicava on estava, perquè no patis. Ens enteníem de seguida, i no cal dir que ens cuidava a tots com si fossim fills seus.
Son molts anys per passar pàgina. Son moltes converses i emociones per oblidar fàcilment.... Em diuen que ho haig de fer, que ho haig de superar, però em costa molt, malauradament em costa molt, i ja no puc treure més llàgrimes perquè ja no me'n queden.

Siscu Freixas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada