Ressenya Passaran, escrita per la Clara Solé

27/7/12 DIA ANTERIOR

Demà comencem La Passaran, un ruta pel Pirineu francès i la vall d’Aran. És l’hora de sopar i no m’entra res, suposo que són els nervis de la ruta. Mil preguntes comencen a colar-se al meu cap: serà molt dur? Ho aguantaré? Realment estic capacitat per caminar cada dia de 6 a 8 hores? No seguiré bé el ritme dels meus companys? Suportaré el pes de la motxilla? ... Tinc moltes ganes, però, de començar. M’estan esperant un munt de racons i paisatges, i en acabar tindré una sensació de superació personal impressionant!
28/7/12 SALARDÚ – MONTGARRI (etapa d’escalfament)
Hem sortit de Barcelona a les 7:30 del matí, ben puntuals. El viatge fins a la Vall d’Aran ha estat pesat, com tots els viatges llargs en cotxe. A l’arribar, de seguida ens em posat en marxa. Només començar ens hem trobat amb una pujada inacabable. Hem fet 600m de desnivell per començar. Hem dinat al mig de la pujada, i a dalt de tot hi havia una mena de pla molt llarg, on hi havia pistes d’esquí, però sense neu, és clar. El descens ha estat ràpid, tots teníem ganes d’arribar al refugi i reposar. Montgarri és un refugi preciós, còmode i s’hi menja molt bé. A tots ens ha agradat molt. Ara toca sopar d’hora i anar a dormir per carregar energies.
29/7/12 MONTGARRI – ESTAGNOUS (primera etapa)
Ens hem llevat ben d’hora per sortir amb temps. Al principi el camí era senzill i planer, i no hi havia massa dificultat, però al separar-nos en els dos grups (els que volíem fer el pic, i els que no), el camí ha començat a pujar en “plan cafre” i hem estat moltíssima estona pujant sense parar. Quan creies que ja arribaves i ja eres a dalt del coll, veies que encara havies de pujar més. La recta final ha estat una tartera, i ha costat, però hem arribat al coll orgullosos. Faltava molt poc per fer el cim, i gairebé tots hi hem arribat. Des del coll ha començat el tros dur de l’etapa. Es veu que havíem d’anar per la cresta de la muntanya, però hem vist un camí de cabres que anava pel lateral i l’hem seguit creient que era el bo, i ens hem trobat perduts al lateral de la muntanya, on relliscaves i te n’anaves avall. Finalment hem aconseguit trobar el camí i continuar, fent abans una parada per dinar. En aquest moment hem passat la frontera i hem entrat al Pirineu francès. Hem estat caminant pla durant una bona estona, i després hem hagut de baixar un bon tros. Al final de la baixada hi havia un llac enorme i preciós amb un caminet petitó que el seguia pel lateral, el nostre. Des d’allà podíem veure el refugi, que estava situat a uns 300m d’altura respecte on érem nosaltres, però el camí tornava a baixar un bon tros més abans que pugés cap al refugi. Aquest camí tenia trossos de grimpada, i a alguns de nosaltres ens han agradat molt aquests trossets. La pujada ha estat dura després d’haver estat 8 hores caminant, però quan hem arribat al refugi la satisfacció ha estat increïble.
En arribar m’han vingut preguntes al cap com ara: Si la primera etapa ha estat tant dura, podré suportar la resta? De debò estic preparada? Però després de la dutxa, totes les preocupacions s’han esvaït, i podia haver-me posat a caminar en aquell mateix instant.
PICS ASSOLITS: -Tuc de Barlonguèra (2802m)
30/7/12 ESTAGNOUS – MAISON DU VALIÈR (segona etapa)
De bon matí uns quants ens hem llevat més d’hora per pujar a un pic que teníem al costat. Ha estat una pujada de 400m tota seguida que hem fet en una hora, marca que no està gens malament. Hem arribat al coll. Hem dubtat de quin cim pujàvem, ja que en teníem dos a l’abast, i no hem hagut d’escollir, els hem pujat els dos. En tornar al refugi, tots els nostres companys estaven preparats per sortir, i hem hagut de pujar una mica, però aquesta etapa era la de la baixada, així que, el descens ens ha matat els genolls. Hem dinat a un llac increïble, on alguns de nosaltres ens hem banyat, i hem pogut comprovar que l’aigua del Pirineus és gelada. La ruta continuava i hem planejat per sobre les muntanyes molta estona, cosa que ens ha permès veure un munt de paisatges preciosos. Aleshores ha començat la baixada dura, han estat 1200m sense parar de baixada i baixada i més baixada. Pensava que els meus genolls es trencarien en mil trossos! En veure el refugi he respirat amb alegria i tranquil•litat. Com sempre, la dutxa es convertia en el carregador per tornar a agafar energies. A l’hora de sopar, 3 dels nostres components de grup ens han anunciat que abandonaven la ruta per lesions i cansament. Demà els recollirà un taxi. A la resta ens ha anat bé, perquè hem pogut descarregar roba bruta i coses que no necessitéssim, i ells ho deixarien als cotxes. Demà és la tercera etapa, i la més dura. Espero estar a l’altura.
PICS ASSOLITS: -Mont Valièr (2838m)
-Petit Valièr (2736m)
31/7/12 MAISON DU VALIÈR – EYLE (tercera etapa)
Sens dubte, aquesta ha estat l’etapa més dura, fins ara. Ha estat esquemàtica, hem pujat 900m i baixat 900m dos cops. La primera pujada ha estat realment esgotadora. Tothom anava fent al seu ritme i a poc a poc; hem arribat a dalt esgotats, però contents i amb prou energia per fer el pic. Tot seguit, sense gaire descans, la baixada, que, com qualsevol baixada d’aquesta llargada, ens va deixar les cames destrossades. Durant l’estona del dinar hem tingut prou temps per agafar forces i descansar al costat d’un rierol. Encara quedava molt camí. La segona pujada no s’ha fer tant pesada ja que molta estona hem anat pujant suaument i a l’ombra. El tros més dur ha estat després: hem caminat entre falgueres molt altes i juntes a ple sol i la sensació ha estat d’ofec. Pensava que no podia respirar. Després hem anat fent i hem arribat a dalt. Aleshores si que hem descansat una bona estona. Hi ha hagut gent que ha començat a baixar abans que els altres, ja que havien arribat a dalt més d’hora i volien anar tirant. L’última baixada ha estat especialment pesada. Tant pel dolor de les cames com perquè vèiem el poble davant nostre però no aconseguíem mai arribar-hi. Recordo que en el moment que he vist el cartell que indicava on era el refugi, m’han entrat ganes de plorar. Altre cop la dutxa s’ha convertit en el millor moment del dia: quan ja has fet tot el camí i t’espera un deliciós sopar i un bon son.
PICS ASSOLITS: -Tuc deth Cocuth (1890m)
-Cap de l’Empaillou (1838m)
1/8/12 EYLIE – ARAING (quarta etapa)
No puc explicar gran cosa d’aquesta etapa ja que m’he passat dues terceres parts amb migranya i dormint. Aquesta és l’etapa més curta. Ha durat 4 o 5h i hem hagut de pujar 1200m i baixar-ne 300. La pujada ha estat esgotadora, però entretinguda ja que durant el camí ens hem anat trobant materials antics i estructures de l’antiga mina de ferro que hi havia en aquella zona. Cap al final de la pujada m’he començat a marejar i no puc explicar gran cosa més. Només que estàvem al costat d’un llac i que la boira ens anava atrapant. Al vespre m’he despertat per anar a sopar. Demà farem l’última etapa, la més llarga. Per una banda tinc ganes de tornar a casa, però per altra banda, aquestes muntanyes són impressionants i podria estar per aquí un mes sencer.
2/8/12 ARAING – MONTGARRI (cinquena i última etapa)
Aquesta ha estat la més maca de totes. Ha estat llarga i dura, com totes, però el fet de no fer tant desnivell ha comportat gaudir més del paisatge. Hem vist cada racó de muntanya increïble. Avui també hem dinat al costat d’un llac, aquest cop més petit i amb l’aigua igualment congelada. En el moment en que s’ha acabat la pujada, ens hem abraçat i ens hem felicitat mútuament. La baixada ens ha cansat però teníem tantes ganes d’arribar al refugi de Montgarri altre cop, que anàvem a tota pastilla. Alguns ens hem avançat i gairebé ens perdem, però hem sabut recular a temps i trobar el camí correcte. L’arribada al refugi ha estat un esclat d’alegria per tothom. Alguns dels meus companys que ja havien fet altres rutes d’aquest nivell, han reconegut que aquesta és de les més dures que han fet. Avui celebrarem que hem acabat la ruta amb un bon sopar de macarrons i una ampolla de paxaran. Dormirem com mai hem dormit.
3/8/12 MONTGARRI – BARCELONA (tornada a casa)
Al matí ens hem despertat amb una sensació estranya. El primer que m’ha vingut al cap ha estat: Avui què hem de pujar? Resulta estrany llevar-se a l’hora que tu vols, esmorzar tard i no haver de posar-se a caminar tot seguit després d’haver estat tota una setmana fen-t’ho. Ens en anem a casa amb una plena satisfacció personal i un munt de paisatges i llocs per recordar.
La Passaran és una ruta dura i difícil per aquell que no està acostumat a fer muntanya, o no n’ha fet mai. La recomano a tothom que li agradi el senderisme, el trenquin i la muntanya en general. Realment és una aventura apassionant plena de superació i val molt la pena. Quan vaig acabar la ruta pensava: “No hi tornaré fins d’aquí 50 anys com a mínim!”, però si pogués, ara mateix estaria pujant el Barlonguèra.

Clara Solé i Font

Octubre 2012